ATENCIÓ: Ara Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com
i també: A l'ombra de Tenebra
DIARIS DE DISSIDÈNCIA
Al Jordi Gomara,
creador de La
dissidència,
cançó que inspirà el present projecte,
i que podeu escoltar aquí.
«Després d’assolir l’estat de renúncia,
la lluita continua amb la dissidència».
Arkudtohv Bëis
Capítol aleatori: Una jornada al
Père-Lachaise (i 3a part).
París, diumenge, 8 de maig de 2011.
15,47 hores.
Una
senzilla columna recorda a un dels mestres de l’escriure i viure, atès que per
a ell no hi havia cap diferència entre els dos conceptes. L’un implicava
l’altre, i a l’inrevés: correspondències compartides. Ai, què dir de Gérard de
Nerval? Només recordar alguna frase seva, com ara «el Somni és una segona
vida», d’Aurèlia (1854), ja se’m posa
la carn de gallina. El Viatge a Orient (1851) és un llibre on hi descriu
les aventures i anècdotes que visqué durant un viatge que féu l’any 1843 des
d’Egipte a Turquia. Se sentí atret per la literatura alemanya i va traduir Faust (1808), de Goethe, amb gran cura, un
treball que va merèixer els més grans reconeixements. Contribuí a estendre la
coneixença de l’obra d’E.T.A. Hoffmann i, amb La mà encantada (1832; versió definitiva 1852), va
fer una barreja inusitada, una mena de síntesi entre la novel·la històrica
francesa i el relat fantàstic alemany, creant així una nouvelle que
renovà el gènere «fantastique». Un
dia Nerval (que en realitat es deia Gérard Labrunie) deixà escrit a la seva
tieta, amb la qual convivia: «no
m’esperis aquesta vesprada, la nit serà blanca i negra». Es va suïcidar
el 26 de gener de 1855, a
la rue de la Vielle-Lanterne
(actualment desapareguda), en ple centre de París, on avui hi ha la plaça del
Châtelet. La cerimònia funerària es va fer a la catedral de Notre Dame; els
seus amics Théophile Gautier i Arsène Houssaye pagaren l’enterrament al Père-Lachaise,
a la tomba on jeia el poeta Charles Coligny (1834-1874).
 |
| Columna de Gérard de Nerval. 15, 47 hores. |
15,48 hores.
Enfront mateix de la columna de Nerval s’erigeix el sepulcre
d’Honoré de Balzac, guarnit amb un bust de bronze que fa patxoca. És una obra de
l’escultor David d’Angers. Durant dècades s’ha insistit en el fet que Balzac
fou un excel·lent retratista literari de l’època que li tocà de viure. Però la
tesi que proposà Charles Baudelaire cada dia pren més força, en el sentit que
Balzac no pintava la vida, sinó que se la inventava. A nivell personal admiro,
sobretot, L’obra mestra inconeguda (1832), atès que m’impulsà a escriure la
novel·la Tenebra (2014). Tanmateix, no puc deixar de banda
obres com Eugénie Grandet (1833) o Le Père Goriot (1835). Victor Hugo
pronuncià una emotiva oració fúnebre a l’església de Saint Phillipe du Roule
abans que les mortalles fossin traslladades fins aquí.
 |
| Túmul d'Honoré de Balzac. 15,48 hores. |
15,59 hores.
Només una vintena de metres més amunt reposa un altre nom sant per als amants del gènere fantàstic: Charles Nodier (1780-1844). Fou tot un erudit en bibliofília i col·laborà amb més de noranta articles en diversos periòdics, en els quals donà a conèixer les obres de Walter Scott, Lord Byron, Victor Hugo, Lamartine, Rabelais i Marot, entre d’altres. Mitjançant el cenacle que dirigia a la biblioteca de l’Arsenal (1, rue de Sully, París) promogué el Romanticisme, i fou un dels principals introductors dels contes de por i de la novel·la gòtica a França. Reinterpretà els treballs de Ronsard, posant al dia la poesia del segle XVI. La seva obra bascula entre volums farcits d’erudició (Dissertation sur l'usage des antennes dans les insectes, 1798), acadèmics (Dictionnaire des onomatopées françaises, 1808), terrífics (Smarra, ou les démons de la nuit, 1821), de compilació (Bibliographie des fous: De quelques livres excentriques, 1835) i descriptius (Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France, 1820, amb Taylor, Cailleux i Blanchard). El seu poema «Le Vieux Marinier» (publicat l’any 1832 a la revista Le Talisman), al parer dels crítics Pierre Dauzier i Paul Lombard (Anthologie des poètes délaissés, 1994), és una tèrbola anticipació del «Bateau ivre» d’Arthur Rimbaud. Charles Nodier actualment és força desconegut i poquíssima gent s’atura al davant del seu túmul. Tan sols algun ésser estrany, com ara jo. Flors, flors, flors per als morts.
Només una vintena de metres més amunt reposa un altre nom sant per als amants del gènere fantàstic: Charles Nodier (1780-1844). Fou tot un erudit en bibliofília i col·laborà amb més de noranta articles en diversos periòdics, en els quals donà a conèixer les obres de Walter Scott, Lord Byron, Victor Hugo, Lamartine, Rabelais i Marot, entre d’altres. Mitjançant el cenacle que dirigia a la biblioteca de l’Arsenal (1, rue de Sully, París) promogué el Romanticisme, i fou un dels principals introductors dels contes de por i de la novel·la gòtica a França. Reinterpretà els treballs de Ronsard, posant al dia la poesia del segle XVI. La seva obra bascula entre volums farcits d’erudició (Dissertation sur l'usage des antennes dans les insectes, 1798), acadèmics (Dictionnaire des onomatopées françaises, 1808), terrífics (Smarra, ou les démons de la nuit, 1821), de compilació (Bibliographie des fous: De quelques livres excentriques, 1835) i descriptius (Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France, 1820, amb Taylor, Cailleux i Blanchard). El seu poema «Le Vieux Marinier» (publicat l’any 1832 a la revista Le Talisman), al parer dels crítics Pierre Dauzier i Paul Lombard (Anthologie des poètes délaissés, 1994), és una tèrbola anticipació del «Bateau ivre» d’Arthur Rimbaud. Charles Nodier actualment és força desconegut i poquíssima gent s’atura al davant del seu túmul. Tan sols algun ésser estrany, com ara jo. Flors, flors, flors per als morts.
 |
| Tomba de Charles Nodier. 15,59 hores. |
16,16 hores.
Del poeta Apollinaire (1880-1918), de nom real Wilhem Albert Wlodzimierz Apolinary de Waz-Kostrowicki, s'ha dit un grapat de coses, com ara que influencià part de l'obra de Pere Quart, Joan Brossa, Joan-Salvat Papasseit i Josep Maria Junoy. Espectador privilegiat de l'art del seu temps, escriví nombrosos articles a l'entorn de les avantguardes de tombant de segle: fauvisme, cubisme, futurisme, orfisme. Admirà i propagà l'obra de Picasso, Antoni Gaudí, De Chirico, Max Jacob i François Villon, entre d'altres. Es diu que s'inventà el nom del «surrealisme». Trencà una tempestuosa i intensa relació sentimental amb Marie Laurencin l'any 1913. Els seus Caligrammes (1918) són famosos arreu del món.
Del poeta Apollinaire (1880-1918), de nom real Wilhem Albert Wlodzimierz Apolinary de Waz-Kostrowicki, s'ha dit un grapat de coses, com ara que influencià part de l'obra de Pere Quart, Joan Brossa, Joan-Salvat Papasseit i Josep Maria Junoy. Espectador privilegiat de l'art del seu temps, escriví nombrosos articles a l'entorn de les avantguardes de tombant de segle: fauvisme, cubisme, futurisme, orfisme. Admirà i propagà l'obra de Picasso, Antoni Gaudí, De Chirico, Max Jacob i François Villon, entre d'altres. Es diu que s'inventà el nom del «surrealisme». Trencà una tempestuosa i intensa relació sentimental amb Marie Laurencin l'any 1913. Els seus Caligrammes (1918) són famosos arreu del món.
 |
| Llosa d'Apollinaire. 16,16 hores. |
16,23 hores.
El crematori, d’estil neobizantí, fou construït
entre 1886 i 1887, per l’arquitecte Jean-Camille Formigé. Les obres del columbari
s’iniciaren l’any 1894. És agradable passejar-s’hi. Fa un grapat d’anys, quan
vaig davallar per primera vegada al columbari inferior la fortor del perfum de
les flors em va impressionar per la seva intensitat. L’any 1999 vaig escriure
un conte, «El malson maleït», (posteriorment publicat al llibre col·lectiu 2001: l’odissea continua), que està
ambientat en aquest escenari tan suggestiu.
 |
| Crematori. 16,23 hores. |
 |
| Columbari.16,27 hores. |
 |
| Columbari.16,27 hores. |
 |
| Columbari.16,27 hores. |
16,43 hores.
Vet aquí la tomba del criminòleg que inventà l’antropometria judicial, també coneguda com el «sistema Bertillon», per al reconeixement i identificació de delinqüents. L’any 1870 fundà el primer laboratori de policia (avui en diríem «policia científica»). Arthur Conan Doyle el mencionà a El gos dels Baskerville (1902) i al relat «L’aventura del tractat naval» (1893). Un dels clients d’en Sherlock Holmes el defineix com «el més gran expert d’Europa». L’escriptor Caleb Carr també en fa referència a L’alienista (1994).
 |
| Sepulcre d'Alphonse Bertillon. 16,43 hores. |
17,10 hores.
Comença a plovisquejar i em poso la gorra negra,
adquirida uns anys abans al mercat de les puces. Amedeo Modigliani, mort als 35 anys de meningitis
tuberculosa, ens deixà un bon grapat d’obres d’art inoblidables. Pintor i
escultor, li agradava allargar artísticament la bellesa natural del coll de les
noies. Fou influenciat per un ampli ventall d’estils diversos, però la seva
obra és original i inconfusible. La primera exposició en solitari es dugué a
terme el 3 de desembre de 1917,
a la
Galerie Berthe Weill, a París. Els nus exposats
escandalitzaren el cap de la policia i poques hores després en forçà el
tancament. Jeanne Héubuterne, anomenada «Noix de coco», atès la blancor de la
seva cara en contrast amb els cabells castanys amb reflexos vermellosos, fou
també una pintora que s’enamorà bojament d’Amedeo Modigliani. Visqueren allò
que se’n diu «un amour fou». El 29 de novembre de 1918 nasqué una filla d’ambdós,
Jeanne. Però poc temps després, el 24 de gener de 1920 Modigliani traspassà.
Jeanne Hébuterne, enfollida de dolor, se suïcidà l’endemà, llançant-se del
cinquè pis de la casa dels seus pares (8 bis, rue Amyot). Estava embarassada i
s’endugué el nonat també a l’altre barri. El 27 de gener Amadeo fou sebollit al
Père-Lachaise, però les mortalles de Jeanne van ser dipositades al cementiri de
Bagneux, ja que la seva família (catòlica) mai no havia tolerat la relació amb
el pintor (jueu). No fou fins 1930 que les restes foren reunides a la llosa del
Père-Lachaise.
 |
| Llosa d'Amedeo Modigliani i Jeanne Heubuterne. 17,10 hores. |
17,21 hores.
Les gotetes humides que cauen, esparses, del cel anisat, em porten a la ment la cançó «emportés par la foule qui nous traîne, nous entraîne, nous éloigne l’un de l’autre. Je lutte et je me débats; mais le son de sa voix s’etouffe dans les rires des autres, et je crie de doleur, de fureur et de rage, et je pleure». La Veu, amb majúscula. Édith Piaf. Édith Piaf. Édith Piaf. Tres vegades immortal, com la ciutat de Girona. Fúria interior arrabassada dels avencs abissals de l'ànima humana, lletres fregades amb les misèries dels carrerons i culs de sac més llòbrecs i tortuosos de París, quintaessencia de la civilització. Potència de la cultura popular i l'expressió més nítida, pura, tràgica, caòtica de la vida. «Dès que je t'aperçois, je vois la vie en rose». I més: «non, rien de rien, je ne regrette rien». Viure, escriure, a la meva manera, amb llibertat completa. Volar. Alçar-se de la degradació més fangosa, pudent, i enlairar-se amb les ales esteses cap a l'Impossible, cap al Somni. Tot això i molt més aconseguí la petita Édith Piaf, compartint el seu drama a tothom qui l'escoltés. I no foren pocs qui romangueren fascinats per la voluntat inescrutable i poderosa que transmetia la seva veu rogallosa. És soterrada al mateix clot que en Théo Sarapo (1936-1970), el darrer dels seus amants.
Les gotetes humides que cauen, esparses, del cel anisat, em porten a la ment la cançó «emportés par la foule qui nous traîne, nous entraîne, nous éloigne l’un de l’autre. Je lutte et je me débats; mais le son de sa voix s’etouffe dans les rires des autres, et je crie de doleur, de fureur et de rage, et je pleure». La Veu, amb majúscula. Édith Piaf. Édith Piaf. Édith Piaf. Tres vegades immortal, com la ciutat de Girona. Fúria interior arrabassada dels avencs abissals de l'ànima humana, lletres fregades amb les misèries dels carrerons i culs de sac més llòbrecs i tortuosos de París, quintaessencia de la civilització. Potència de la cultura popular i l'expressió més nítida, pura, tràgica, caòtica de la vida. «Dès que je t'aperçois, je vois la vie en rose». I més: «non, rien de rien, je ne regrette rien». Viure, escriure, a la meva manera, amb llibertat completa. Volar. Alçar-se de la degradació més fangosa, pudent, i enlairar-se amb les ales esteses cap a l'Impossible, cap al Somni. Tot això i molt més aconseguí la petita Édith Piaf, compartint el seu drama a tothom qui l'escoltés. I no foren pocs qui romangueren fascinats per la voluntat inescrutable i poderosa que transmetia la seva veu rogallosa. És soterrada al mateix clot que en Théo Sarapo (1936-1970), el darrer dels seus amants.
 |
| Tomba d'Édith Piaf. 17,21 hores. |
17,37 hores.
Ja ho deia, Paul Éluard (1895-1952), que «il y a un autre monde, mais il est dans celui-ci» («existeix un altre món, però és en aquest»). La frase, mal traduïda, o bé millorada al parer d'alguns, per Isaac Assimov, roman a la memòria col·lectiva amb una petita, però important, diferència: «existeixen altres mons, però són en aquest». El 1917 es va casar amb Gala (la posterior dona de Dalí). Els temes que més freqüentà en la seva poesia són els de la mort, la desesperació, les pors i els dubtes, sempre confrontats a la vida, l'amor i la sensualitat. Per la llibertat, sempre avant, fins a la victòria final!
 |
| Tomba de Paul Éluard. 17,37 hores. |
17,40 hores.
La zona nord-est del Père Lachaise acumula la major part de monuments commemoratius a les víctimes nazis de la segona guerra mundial. Hi ha autèntiques obres d'art que posen la pell de gallina en contemplar-les. Figures extremadament cadavèriques ens recorden un holocaust que mai no hauria de tornar. «Cap passat no ens ha de manllevar l'alegria del present» em deia, fa poques jornades, un amic. Tanmateix cal ser conscient d'alguns passats per saber on som i cap on volem anar.
18,00 hores.
Amb alegria, doncs, allargo la visita fins al tancament oficial del cementiri del Pere-Lachaise. Surto per la mateixa porta que hi he entrat, amb una joia renovada, amb la satisfacció d'haver recollit les bones sensacions d'aquest clos únic, on tanta gent s'hi aplega dia rere dia amb desitjos positius, procedents de totes les èpoques i espais. Agraeixo els visitants, anònims o no, que han seguit aquest breu recorregut de dissidència.
Emili Gil
